Sant Esteve – Santuari del Tura

Esperança i pau a la Terra

Vetlla de pregària d'Advent 2024

Una reflexió entorn de la pau i l’esperança a la Terra

per Josep Maria Mallarach

El passat 8 de novembre va tenir lloc la jornada «Santuaris per la pau» al santuari de la Mare de Déu dels Àngels (Les Gavarres) coorganitzada pel Bisbat de Girona, la Càtedra UNESCO de polítiques culturals i cooperació de la Universitat de Girona i la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, de la qual un servidor va assumir, assumir la secretaria.  Aquella jornada va aplegar persones compromeses en les diverses facetes dels santuaris de la diòcesi de Girona: capellans, pabordes, administradors i gestors d’espais naturals protegits dels entorns. Vàrem coincidir amb mossèn Pere d’aquesta parròquia i pocs dies després em demanava si volia dir unes paraules sobre pau i esperança en aquest temps d’Advent.

La iniciativa «Santuaris per la pau» considera tres dimensions principals de la pau: la pau personal, la pau social i la pau ambiental. No es pot estar en pau amb Déu si no ho estem amb el proïsme, ni es pot estar en pau amb Cel si estem en guerra a la  amb la natura, o amb la Mare Terra, com l’anomenava Sant Francesc fa vuit segles.

L’encíclica Laudato si’, Lloat sigueu (2015) no solament ens convida a la conversió ecològica i a viure amb sobrietat, sinó també a recuperar la mirada contemplativa de la natura. Per això acaba amb dues belles pregàries: una per la natura i l’altra amb la natura.  La butlla Spes not confundit, L’esperança no enganya publicada enguany, al constatar que vida de les societats occidentals està dominada pel materialisme tecnocràtic, proposa rememorar un ensenyament bíblic tan important com oblidat: segons la tradició dels antic profetes jueus, la Terra és obra divina, i per tant és de Déu i els béns terrenals estan destinats a tota la humanitat.  Reconeixent el vincle indissociable entre la pau i la justícia, la butlla planteja mesures valentes per restablir relacions més justes entre la humanitat, algunes que ja havia apuntat a Laudato si´, unes mesures que s’enfronten a un sistema que, segons Intermón- Oxfam, ha generat la màxima desigualtat de la història, concentrant cada vegada més riquesa material en un nombre cada cop més petit de països, empreses i persones. A dia d’avui l’1% de la humanitat acumula més riquesa material que el 95% restant, i les desigualtats segueixen creixent.  Reafirmant que la justícia social i ambiental son indissociables, el jubileu de l’any vinent farà una nova crida a abordar-les conjuntament. Tornarà a plantejar el que ja es va intentar -sense èxit- en el jubileu de l’any 2000: la condonació del deute econòmic que els països empobrits han contret envers els més poderosos, com a resultat d’unes polítiques comercials neocolonials globalitzades. Emparats en la negativa de no reconèixer l’immens deute ecològic que tenen envers els països empobrits, els països més rics -entre els quals els de la Unió Europea- no volen condonar un deute econòmic que no para de créixer, incrementant les desigualtats i les injustícies que trobem a l’arrel d’innombrables conflictes, molts dels quals desemboquen en tragèdies.

Segons el Centre Delàs d’estudis per la pau, el nombre de països involucrats en conflictes bèl·lics durant els darrers deu anys han estat comprès entre 56 i 60, la major part al continent africà, tot i que els mitjans ens en parlin només de dos o tres. I en algunes d’aquestes guerres la gran banca i algunes gran empreses europees i espanyoles hi fan enormes beneficis econòmics.  Segons un informe publicat el gener d’enguany el pressupost del Ministeri de Defensa espanyol ha augmentat moltíssim els darrers dos anys, superant els 27.000 milions d’euros, de manera que la despesa militar equival gairebé a 55 milions d’euros diaris.   

Amb un realisme profètic, quan Spes not confundit crida a la pau, demana retirar els fons econòmics que es destinen a despesa militar i armament, armament que acaba sent usat, inexorablement, i causant innombrables morts, i ferits, majoritàriament entre la població civil amb una proporció cada vegada més gran d’infants com estem veient en el genocidi de Gaza (Palestina). En aquest punt, a butlla del Papa fa un pas més constructiu: destinar els fons econòmics de l’armament i la despesa militar a nodrir un fons mundial per acabar d’una vegada amb la fam del món, que afecta més de mil milions de persones, segons la FAO, i assenyala que aquest fons hauria d’orientar-se a desenvolupar mitjans en els països empobrits que facin que els seus habitants no hagin de recórrer a la violència ni emigrar per sobreviure o per escapar d’una vida de misèria indigna.  La proporció de la població mundial que passa fam fa quatre anys que creix, des del mínim d’un 7% l’any 2018 fins a més del 9% actual, és a dir, uns 750 milions de persones. Molta de la gent que migra cap a Europa fuig de la fam, de la guerra o de gravíssimes injustícies.

El que proposa el Papa demanaria reformar els instruments polítics i comercials que els països més rics i poderosos han establert per perpetuar el seu domini i mantenir importacions contínues de recursos que permeten sostenir un consumisme malbaratador, que és causa de profundes injustícies socials, mentre destrueix la integritat de la natura que ens sosté a tots.

Ara bé l’esperança cristiana no es pot confondre en la ideologia del progrés materialista, inventada a Europa fa escassament tres segles.  L’esperança té el seu fonament en la fe, és una esperança mística: la certesa de que l’amor de Déu és perenne. Com que Déu és omnipresent, i l’acció de l’Esperit Sant és perenne, hi ha d’haver una dimensió encarnada d’aquesta virtut teologal, son els ‘signes d’esperança a la terra’ que la butlla pontifícia esmentada ens convida a actualitzar.

En un context de violències creixents en tants d’àmbits, amb un creixent anhel de pau interior i exterior, el gran repte que tenim tots, tant personalment com socialment, és esdevenir pacificadors. Què podem fer per pacificar-nos nosaltres mateixos, pacificar el nostre entorn i més enllà?    

Conrear la pau interior: per mitjà de la pregària, la meditació i la contemplació, quan sigui possible a la natura, demanant discerniment i força.

Conrear la pau envers els altres: amb bones paraules, bones maneres, amb generositat envers els més necessitats d’afecte i de suport.  Posar consciència en totes les decisions que prenem, fins i tot en les opcions d’alimentació, del vestir o de l’energia, per tal que no causin injustícies o violències en altres llocs, altres països. Càritas fa una tasca admirable que mereix tot el nostre suport. Informar-nos si les entitats bancàries amb les que operem donen suport a les empreses d’armament i si fos el cas, canviar a una alternativa ètica.

Conrear la pau envers la natura: procurar informar-nos bé abans de prendre  decisions, fins i tots en les accions més quotidianes que poden afectar la qualitat de l’aire, de l’aigua, de les terres, com ara l’alimentació, el vestir o l’energia no causin injustícies, o violències envers els éssers vius  amb els quals compartim aquesta bella terra. La Terra, creació divina, té un potencial de regeneració i de restauració admirables. A la Garrotxa, la gent de la meva edat hem sigut testimonis de la recuperació espontània dels boscos sobreexplotats fins a mitjans del segle passat.

Ens ha tocat viure en un temps caracteritzat per unes tendències globals accelerades i insostenibles, i això no dona motius racionals per a l’optimisme. Però aquesta constatació mai, mai, no hauria d’afectar l’esperança. Caure en la desesperança és com entrar a l’infern en aquest món. La paràbola dels treballadors de l’onzena hora escau al nostre temps. Encara que sigui poc el que podem fer per ser veritables pacificadors, allò que sigui al nostre abast, hem de fer-ho. Serà la nostra ofrena. Déu és just, però serà la seva misericòrdia la que tindrà la darrera paraula.