L’aixecament militar del 19 de juliol del 1936 posà en risc el patrimoni artístic de Catalunya. En disparar-se el primer tret, el llegat artístic i històric català passà a estar en perill real de destrucció. Per això aviat es va decidir l’evacuació de les obres guardades al Museu d’Art de Catalunya, fet perillós pel qual comportava tant per les implicacions polítiques com pel seu efecte sobre la moral de la població, ja que si es transmetia el missatge que no es podia protegir els béns, era evident que tampoc no es podia assegurar la salvaguarda de les persones. L’església de Sant Esteve, a Olot,39 va ser el primer emplaçament escollit, i el trasllat es va fer per carretera entre els mesos d’octubre i desembre del 1936 i sota la supervisió dels tècnics de la Comissaria, que fins al final de la guerra es van instal·lar a la Casa Solà-Morales. Com es va viure l’esclat de la guerra a Olot i el fet que S. Esteve esdevingués el dipòsit de les obres d’art?.

L’església de Sant Esteve, d’Olot és un edifici protegit com a bé cultural d’interès nacional. La petició per a obtenir aquesta classificació va fer-la el PEHOC a l’Ajuntament d’Olot el desembre de 1987. El Departament de Cultura de la Generalitat, en una resolució de febrer de 1991, declarà l’església parroquial monument. Dos anys després va ser declarada bé d’interès cultural, preludi de la protecció que té avui dia.

L’església és documentada l’any 977 i, per tant, era una construcció anterior a la consagrada el 1117 per Berenguer Dalmau, bisbe de Girona. A aquesta edificació van succeir-la altres i en el segle XVII es van fer diverses actuacions per ampliar-la, essent de destacar la fàbrica del campanar. Entre 1750 i 1763 es va decidir engrandir el temple i s’encarregà el projecte al militar Blai de Trinxeria i que, com tothom sap, ha estat objecte de nombrosos estudis i conferències. A partir de 1763, quan es restituí el culte al temple, els treballs van continuar. Es procedí a l’acabament de la capella de la Puríssima, a l’altre costat de la capella del Santíssim i que va donar una certa unitat arquitectònica als braços laterals del creuer, i a construir la façana de pedra, amb la col·locació de les imatges del patró i dels copatrons de la parròquia. La façana es va fer i acabar en la darrera dècada del segle XVIII. En els decennis posteriors es va actuar en l’ornamentació de l’església, amb la preocupació constant per la solidesa del monumental immoble. Fins al rectorat del Dr. Esteve Ferrer, concretament en l’última dècada del segle XIX i començament del XX, no s’afrontà seriosament el problema, que es resolgué amb el bastiment de la terrassa que envolta bona part del temple per reforçar, primerament, els fonaments de l’edifici (presentava esquerdes) i assegurar l’estabilitat del campanar, i, en segon lloc, proporcionar quelcom d’embelliment al nucli urbà de la vila, que n’estava molt mancat.

L’estat de conservació de la façana principal de l’església de Sant Esteve és dolent, i és l’estat característic de les esglésies barroques de Catalunya que no han estat mai restaurades en profunditat des de la seva construcció. A més s’hi afegeix que el tipus de pedra local en què està construït no és molt bona, ja que és una pedra sedimentària de còdol gruixut. L’envelliment i el pas del temps ha fet que es perdessin les pàtines superficials i la pintura decorativa (la façana estava tota policromada) que ornamentaven la façana fent que la pedra perdés la seva protecció davant dels agents atmosfèrics.
Amb aquesta conferència veurem l’estat de conservació actual de la façana, les seves patologies i com s’ha degradat, a part d’algun altre descobriment interessant. A partir del diagnòstic previ les restauradores treballaran en diverses tècniques de restauració per estabilitzar i consolidar la pedra, netejar la seva superfície i reintegrar les parts malmeses, dins els criteris actuals de restauració. L’objectiu final és tornar a donar a la façana la presència estètica que li correspon a la part més visible i coneguda de la ciutat d’Olot, a part de donar-li l’estabilitat i consistència suficient perquè pervisqui molts anys més.

Qualsevol edifici històric necessita que el seu continent estigui estructuralment estable i que les seves cobertes donin la protecció i aixopluc a tot el conjunt. La conservació d’una església passa perquè tingui unes bones cobertes i que facin la seva funció primordial: protegir dels agents ambientals i sobretot retirar l’aigua de pluja. La restauració que es va fer de les cobertes de sant Esteve ha estat el pas fonamental perquè puguem seguir amb la restauració de les diverses parts de l’edifici, com la façana, a part de poder impulsar tots els tractaments de conservació i restauració dels elements i les obres artístiques que acull l’església. Entre les obres més interessants fetes a l’interior, a part d’assegurar el sostre, cal destacar la creació de l’espai per acollir el nou museu-tresor de sant Esteve. Un espai que permet mantenir les obres artístiques amb les disposicions i els criteris fonamentals de la conservació preventiva, el que permet veure-les adequadament i mantenir la seva estabilitat, com requereix qualsevol museu.

Poques ciutats poden dir que disposen d’un quadre del Greco entre les seves pertinences. A Olot, al museu-tresor de sant Esteve, podem gaudir d’un magnífic Crist a la Creu pintat pel mestre cap a finals del segle XVI, molt semblant al que s’exposa al MNAC. Si per si sol ja és una obra de qualitat, amb una riquesa cromàtica típica del Greco, cal afegir que excepcionalment hi presenta la seva signatura. La restauració d’aquesta obra es va fer l’any 1986, sent una de les primeres peces que des del CRBMC es restauraven per Sant Esteve. Aquella restauració va ser molt important per estabilitzar la peça, i per retornar-li la qualitat cromàtica que el pas dels anys havia amagat. La nova disposició en el museu-tresor actual li ha atorgat la conservació preventiva que requereix una obra de primer ordre, amb la llum, la humitat i la temperatura adequada per a la seva conservació.