Santuari de la Mare de Déu del Tura
L’origen de l’església de Santa Maria del Tura, és d’origen protoromànic, data d’entre els s. VIII i IX. A causa dels esdeveniments històrics i dels terratrèmols del s. XV, va passar per diferents etapes constructives que van del romànic al gòtic, fins al neoclàssic. El darrer temple, restaurat després de la crema del santuari (1936), va ser construït al s. XVIII i s’emmarca dins l’estil neoclàssic. Es conserva una porta i una clau de volta gòtiques a la paret sud. La façana és d’estil barroc, reformada als anys vint del s. XX. Al seu interior conserva la imatge romànica de la Mare de Déu del Tura, del segle XII, policromada. Té escultures barroques de l’artista Ramon Amadeu, entre d’altres peces de valor artístic. Cal destacar també una col·lecció de vestits brodats de la Mare de Déu (s. XVII al s. XX). Tota la decoració interior del temple és reproducció de la de Joan Carles Panyó, un dels millors artistes del neoclàssic català. Avui dia, el santuari és una de les poques esglésies totalment decorades de la diòcesi de Girona. Té a més gran importància històrica, ja que al voltant de l’església del Tura va desenvolupar-se Olot i durant anys, fins al s. XVI, va ser el lloc de reunió dels jurats de la vila d’Olot (govern municipal).
EXTERIOR
Façana principal
Exterior façana principal. Façana realitzada entre els anys vint i trenta del segle XX. Va perdre gairebé tota seva decoració interior l’any 1936. És una façana sobreposada a la barroca, per donar més espectacularitat al conjunt. Consta de dos pisos i coronament, emmarcat per pilastres d’ordre corinti; el primer pis emmarca la portalada barroca, i dues làpides que donen fe dels orígens de l’església i de la restauració dels anys esmentats, al segon pis hi ha les imatges de sant Pere i santa Maria Magdalena i al centre, abans de 1936, hi havia un relleu de la Nativitat. Al coronament, dues volutes emmarquen la rosassa. Als laterals hi ha l’arrencament de dos campanars: la torre de les hores amb un escut barroc d’Olot (desplaçat del seu lloc original) i el campanar pròpiament dit, on hi ha una fornícula amb una imatge de la Mare de Déu del Tura realitzada els anys quaranta del segle passat. La part superior va ser destruïda al començ de la guerra (1936).
Exterior façana lateral sud. Actualment, forma part del mur de l’església del s. XVIII. Però es poden observar les traces de l’antiga façana medieval del santuari i també les diferents ampliacions i construccions, ja que han estat realitzades amb diferents tipus de pedra. De la façana medieval, cal destacar la base que pertany a l’església romànica, mentre que la part superior d’aquesta, es correspon a la façana gòtica, en la qual es conserva la vella porta adovellada d’entrada de l’església, al centre de la qual es va encastar un medalló o clau de volta amb la imatge d’una Mare de Déu dempeus. Si s’observa bé el mur també es pot apreciar l’arrencament de l’antic campanar romànic i dues finestres: una en forma de vano i una en un ull de bou que pertanyien a l’ampliació gòtica. Aquesta paret és una de les poques restes medievals que es conserven a la vila d’Olot, destruïda pels terratrèmols al segle XV.
Façana lateral sud
LES OBRES més rellevants
interior
GALERIA
La Mare de Déu del Tura
Representa una marededeu sedent amb el Nen al centre, a la falda. El tron és baix, va vestida amb una túnica i un mantell daurats (colrats), decorats amb sanefes. La rigidesa, l’hieratisme i la frontalitat li donen sentit majestàtic, sever i solemne, que no deixa entreveure cap sentiment i la separa dels homes i les dones que la veneraven. Les seves faccions l’apropen cap a un relatiu naturalisme, sobretot per la serenor del rostre, una mirada cap a l’infinit i un gest amb la mà esquerra que es podria interpretar com si presentés el Fill, tot i que no hi ha cap contacte entre ells. La talla romànica va ser salvada de les flames l’any 1936 i només es va cremar una mà. Es va perdre la imatge del Nen, cremada a la gran foguera. Actualment, la mà dreta i el Nen són una rèplica, posterior a la restauració del final dels anys vuitanta. Jesús se’ns presenta en actitud de beneir i a l’altra mà porta un bola, representació de l’univers creat. Vesteix una túnica i un mantell posat a manera de toga romana i descalç. Ambdues peces són decorades amb una sanefa de dibuixos geomètrics.
ECCE HOMO - S.XVIII
Barroc
Autor: Ramon Amadeu i Grau
L’eccehomo una de les millors obres de Ramon Amadeu i es va salvar de les flames el 1936. A la peanya porta la data de 1782 i fa referència a unes indulgències concedides pel bisbe Tomàs de Lorenzana als qui resin davant la imatge. En realitat és un misteri de Setmana Santa, una talla de fusta, de mida natural i representada en tres quarts. És d’estil barroc tardà, perfectament treballada, tant a les mans com el rostre i el cabell que cau per les espatlles i l’esquena. A destacar un gran realisme i expressivitat: presenta un rostre adolorit, però resignat. És una figura policromada pel mateix autor i presenta uns importants valors expressius, basats tant en el realisme de la imatge com en la introducció d’elements naturals com la corda, la canya i la corona d’espines; així l’artista demostra tenir un gran coneixement de l’anatomia i el seu objectiu és promoure els sentiments, l’empatia i la devoció dels fidels.
Sant Joaquim. S. XVIII
Barroc
Autor: Ramona Amadeu i Grau
Talla de fusta que representa a sant Joaquim mirant cap a l’infinit espiritual a través de l’expressió dels ulls. La imatge té una gran força expressiva i fou concebuda amb molt volum, amb uns plecs que li donen una forma elegant i serena. Carrega tot el pes en la cama i el peu esquerre. L’expressivitat rau en la mirada i la posició de la mà dreta, en conjunció amb els plecs de la túnica, mentre que amb la mà esquerra aguanta un bastó. És una imatge policromada Sant Joaquim és representat com un vell, calb, cabells blancs i arrugues d’un gran realisme. L’escultura se situa dins els paràmetres del darrer barroc que cerca la devoció, amb una funció totalment intercessora.
Pintura de la Mare de Déu del Tura S.XVIII
Barroc
Autor: Joan Dufau
Pintura que representa la Mare de Déu del Tura amb els vestits sobreposats que li donaven una visió acampanada. La pintura data aproximadament de 1750-1760. Maria és situada damunt la peanya barroca, tal com s’utilitza encara avui. El vestit té decoracions vegetals de color verd i daurat; porta el Nen situat a la seva dreta, amb un vestit igual al de la Mare. Jesús està representat amb una bola a la mà esquerra i beneeix amb la dreta. Els dos porten corona reial i la Mare de Déu, a més, té darrere el cap una aurèola formada per raigs o branques de coral. A la mà esquerra porta un lliri florit i als peus té posat el toro iconogràfic. La imatge és situada al cambril, ornat amb cortinatges de color vermell i daurat.
El moble oratori del Tura
Exemple de moble oratori que reprodueix de forma fidedigna el que era en realitat el retaule dissenyat per Joan Carles Panyó i que presidia el presbiteri del santuari, abans de 1936. La maqueta és situada damunt una calaixera de la mateixa època. Ambdós mobles són de gran qualitat, tant en la realització com en els detalls i l’ornamentació. El moble és de fusta, parcialment de xapa i envernissada amb poca ornamentació frontal, emmarcada per dues pilastres toscanes i dissenyada de manera molt clàssica. Si bé la part exterior destaca per la seva austeritat decorativa, l’interior és ric, molt decorat i treballat, tant en tota l’estructura com en els petits detalls, ja que és la part més important de la maqueta. Se la pot situar cronològicament al final de l’època isabelina, entre 1880-1885. S’atribueix a Francesc Tenas, artista, professor i deixeble de Joan Carles Panyó.
Al santuari es conserven actualment 63 vestits i 3 mantells. La majoria són dels segles XVIII, XIX i XX, encara que algun podria ser més antic; estan teixits en diferents materials com seda, tissú, vellut i domàs de diferents colors, els més repetits dels quals són el blanc, rosa, vermell, diferents tons de blau, ataronjat, daurat, morat, granat i marró en diferents tonalitats. La majoria són brodats, amb fil de seda, plata i or, porten perles i pedreria i/o lluentons i alguns són pintats. La majoria d’ornamentacions són decoracions florals, vinculades amb la simbologia de la Mare de Déu, com roses, lliris… i/o vegetals combinats amb elements geomètrics, hídries o vasos sagrats, etc. Alguns vestits són senzills, decorats als costats, coll i baixos o amb petits brodats; d’altres estan profusament treballats i decorats. Alguns vestits són alhora exvots, ofrenes fetes per devots d’Olot i comarca. També n’hi ha d’eclèctics, sobretot del segle XX.
Retaule Altar Major. S. XVIII
Retaule d’estil neoclàssic, dissenyat pel mataroní Joan Carles Panyó. És un retaule amb un sol objectiu, el de remarcar on es troba situat el cambril de la Mare de Déu. Està estructurat amb un doble sòcol a la part inferior del retaule, dissenyat per situar-hi els dos sagraris, el de diari i el d’exposició. És decorat amb un jaspiat de color marró combinat amb daurat. Hi predominen els colors verd, marró i daurat, imitant el marbre.
Al primer pis hi ha el cambril amb la Mare de Déu. Emmarcada per sis columnes d’ordre corinti, de color verd jaspiat i daurat, i dues pilastres del mateix ordre arquitectònic. Al cambril, un arc de mig punt marca la fornícula damunt el qual l’artista va conservar un escut barroc amb la inscripció “Causa nostra Laetitia” (Causa de la nostra alegria) una invocació o lletania de les moltes que decoren el santuari. Està unida a l’entaulament per una garlanda a cada costat feta amb fulles de llorer. L’any 1936, va quedar molt malmès. El segon pis, damunt l’entaulament decorat hi ha als laterals dos vasos cerimonials o hídries i dos àngels, un dels quals sosté una copa i l’altre un mirall. Fan referència a dues lletanies: Vas espiritual i Mirall de Justícia. Al centre hi ha un templet damunt el qual hi ha un altre entaulament i un arc de mig punt trencat, aquest templet originàriament estava decorat amb un sol, símbol de la mort i resurrecció de Crist. Després de 1936, no es va tornar a reproduir. Actualment hi ha una inscripció llatina i una petita finestra que dona al pis del capella. Coronen el retaule dos àngels que sostenen un estel de vuit puntes que també fa referència a una altra invocació mariana: Estel del Matí. El coronament amb l’estel sostingut pels àngels és orientat cap a la figura de l’Esperit Sant que presideix l’esclat de glòria pintat a la part alta de l’absis.
Cúpula nau central S.XVIII
L’artista també va dissenyar la cúpula del santuari. És de casquet o semiesfèrica sobre petxines i sense tambor. La pintura és realitzada amb la tècnica del fresc i amb perspectiva aèria. Imita un esclat de glòria on es representa la glorificació de Maria i/o l’adoració de la Mare de Déu per part de sants i àngels sota la visió de Déu Pare representat pel Triangle amb l’Ull (símbol de Déu) dins uns raigs de llum, que marquen el centre de la cúpula. La Mare de Déu és al davant de l’arc toral del presbiteri i presideix tota la composició.
Panyó va utilitzar la perspectiva atmosfèrica per recrear aquest món celestial, infinit. Predominen els colors ocres, blau, blanc i groc, en els raigs que surten de darrere la Mare de Déu.
CÚpula central S. XVII
A les petxines que sostenen la cúpula, Joan Carles Panyó va reproduir a quatre dones de la Bíblia. Aquestes dones, sobretot les de l’Antic Testament esdevenen precedents de la imatge de Maria o símbols de l’Església Triomfant, i apareixeran en pintures, frescos, retaules… Alhora que se’ns presenten uns relats que amb les seves paraules i accions (a vegades discretes, a vegades heroiques), contribueixen de manera decisiva a configurar el nostre imaginari cultural. Al Tura hi ha representades la reina Ester, Sara, Judit i Débora. Darrer el retaule de l’altar major, Panyó també va pintar dues dones més de la Bíblia, Jael i Abigail, destruïdes amb la crema del santuari l’any 1936.
Estan pintades amb la tècnica de la grisalla, ja que imiten els baixos relleus. Són figures femenines, amb molta força, volum, transparències i elegància. Predominen els escorços i el moviment.
Pintures dels 4 evangelistes. Creuer S. XVIII
Són quatre figures plenes de força, dinamisme, moviment i transparències situats als quatre costats del creuer i separats per un finestral.
Estan pintats amb la tècnica de la grisalla, igual que les pintures de les petxines. Les va pintar amb una ombra blau fosc per donar més sensació de relleu. Són molt potents i s’hi pot apreciar una certa influència de Miquel Àngel i de les pintures del sostre de la Capella Sixtina.
Estan representats de dos en dos, en sacra conversa i en el banc on estan asseguts hi ha el nom de cadascun d’ells, ja que Panyó no els representa amb cap símbol. Estan representats com unes figures clàssiques, vestits amb túnica i toga, a l’estil romà i cadascú amb una actitud diferent. Aquestes figures tenen molta força, els vestits donen volum i moviment a cada figura i s’aprecia sota les túniques l’anatomia de cada evangelista. Són representats amb escorç per donar més la sensació de relleu. Estan pintats en color blanc, amb tonalitats grises. Els evangelistes, conjuntament amb les dones fortes de la Bíblia, representen un exemple molt clar de l’art del neoclàssic i possiblement formen part d’un dels millors conjunts executats per Panyó.
Detall de l’àtic del retaule de l’altar major
Pintura de l’absis J.C. Panyó
Corona de la Mare de Déu
Anys cinquanta del segle XX.
Anell i creu pectoral del bisbe olotí Miquel Serra
Sucarrats, martiritzat a la Vall d’Uixó (1936)
